Noves oportunitats

A vegades no saps gaire bé com, la teva vida dóna un gir inesperat. Quan creies que la teva vida seria de determinada manera, amb determinada feina, amb determinades amistats, amb determinades aficioncs, etc. alguna cosa passa que tot es capgira. I et trobes que després d'anys i anys seguint un camí, et ve de gust seguir-ne un altre. I aquella força que necessitaves per canviar de destí, per canviar de ruta, te la dóna el què menys esperes. I després et replanteges la vida i la veritat és que resulta més fàcil decidir-te. Perquè t'adones que fins ara estaves fent alguna cosa que t'agradava, però que no t'omplia, i que la vida és massa curta com per fer coses que "només" t'agradin. Així doncs, és hora de tornar a començar. Però no des de zero, si no des del 30, amb tota una petita vida a l'esquena, amb una mica de maduresa adquirida (també va bé ser immadur en algun moment), algunes lliçons apreses (i amb moltes d'altres per aprendre), amb la força encara de ser jove, però no infantil... La vida està plena de noves oportunitats i les hem d'aprofitar perquè no sabem quan s'acabarà. Així doncs, me'n vaig a aprofitar aquestes noves oportunitats i us animo a que vosaltres feu el mateix!

Sortir del pou

Cada un de nosaltres tenim la nostra vida, sigui millor o pitjor. El més important, però, és prendre les regnes del nostre destí i tirar endavant. No hi pot haver excuses amagades darrere del plany de "és que mira el què m'ha passat", "és que la vida ha estat molt dura amb mi", "és que jo tinc molta mala sort". Tots hem passat moltes coses, però nostra és la decisió de quedar-nos dins el pou o sortir-ne, per molt que, mentre ho fem, surtin pors, debilitats i caiguin moltes creences. De fet, també es tracta una mica d'això. Mentre escalem l'alta paret del pou per sortir-ne i veure la llum, anem perdent pes, anem tirant coses que arrossegàvem i que no serveixen per a res. Però hem de voler deixar-les perquè si no, el pes no ens permetrà escalar fins dalt.

Així doncs, no tingueu por de començar a pujar. Si realment voleu sortir del pou, comenceu a trencar amb aquelles creences del passat que us limiten. Penseu que fora del pou hi ha una vida plena de noves oportunitats, de noves mirades i on és possible viure sense portar una motxilla plena de pedres a l'esquena.

My Little Monster

Little Monsters és com anomena la Lady Gaga als seus seguidors. I jo ja m'en considero una més! Ahir a la nit la cantant novaiorquesa va actuar davant 18.000 persones al Palau Sant Jordi. L'Emma, la Roser i jo vam arribar 20 minuts abans de començar el concert, quan gairebé tothom ja estava al seu lloc. I tot i el que puguin dir els diaris i els crítics musicals, a mi el concert em va agradar... i molt! Haig de reconèixer que no em conec totes les cançons de la Gaga, però l'espectacle em va convèncer, em va fer ballar i em va fer passar un bon moment. A més, la noia, sap cantar. La gent ja pot dir el què vulgui, però aquesta noia sap fer anar les seves cordes vocals i a més, sap tocar el piano. Hi ha milers de cantants pel món que necessiten de les noves tecnologies perquè el que fan soni bé. A ella, això, de moment, no li fa falta. També em va caure estupendament. El seu discurs pro-frikis, animant a tothom a deixar a un cantó les pors i les inseguretats, em va encantar. Ella era la rara i mira-la ara. Doncs ben fet! M'agrada que algú que va ser menyspreat en la seva adolescència, ara animi als que estan passant per moments similars a tirar endavant.
Haig d'agrair la seva magnífica dicció a l'hora de parlar perquè gràcies a Déu, encara la vaig entendre prou bé! jejeje
Gràcies Gaga per tot el concert i pel moment Bad Romance. No arriba al nivell de I gotta feeling de BEP, però també va ser memorable.
Little monsters forever! 

Segona cursa superada!

Sí, com ho llegiu: segona cursa de 10km superada! I a més, amb nota! ;) Contra tot pronòstic vaig rebaixar el meu temps anterior en 4 minuts, deixant la meva marca personal en 1:04:29. Tota una proesa! La veritat és que estic molt orgullosa d'aquesta cursa perquè em vaig dosificar com calia i els temuts Paral·lel, Tamarit i Lleida van ser menys exigents del què m'esperava. Tot i això, l'última pujada va ser matadora! Sort que aquesta vegada la meta estava en baixada i al final fins i tot vaig poder esprintar. 

El Ferran i el Carles, com sempre, van fer poc més de 45 minuts i la Roser no va tenir el seu dia. De totes maneres, segur que a la propera anirà millor! Si continua fent els parcials que fa, arribarà molt lluny! Des d'aquí, molts ànims!

I nosaltres, ens veiem a la propera cursa, que serà la dels Nassos, el 31 de desembre.

La meva primera cursa de 10km

Quan al febrer em vaig quedar a l'atur, no m'hagués imaginat que uns mesos després acabaria corrent una cursa de 10km. De fet, mai m'havia agradat córrer. Ho odiava profundament. Però entre uns i altres i pel fet de tenir més temps liure m'hi he anat enganxant. Tot va començar com una broma amb la Roser... després es va convertir en un repte i ara finalment s'ha convertit en una realitat. Ja he fet dues curses de 5km i el passat 31 d'octubre, dia de la castanyada, em vaig estrenar amb una cursa de 10km!

La cita escollida va ser el Cros Popular de Sants i el meu company de fatigues va ser el Carles, però només passar per sota l'arc de sortida, ens vam separar. Ell ja és un crack en tot això, així que cadascú havia de fer la seva cursa. El recorregut presagiava algunes pujadetes d'aquelles que sembla que no pugen, però que quan portes alguns km a les cames t'adones que sí que van cap amunt i a sobre es fan eternes. I així va ser... Des del principi vaig anar a la cua de la cursa, però mai vaig deixar de córrer i després de sobreviure al carrer de Sants (de plaça Espanya fins a Avinguda Brasil) vaig arribar la 1247 de 1257 corredors. L'Emma, la Roser i el Carles m'esperaven a l'arribada animant-me a fer els últims metres. Quan vaig arribar a la meta em vaig sentir orgullosa, orgullosa d'haver acabat, d'haver fet la meva primera cursa de 10. Gràcies a tots els que em van animar, coneguts i desconeguts, perquè sense ells potser no hagués arribat.

Visca Catalunya!

Avui he plorat i ho he fet mirant el Lipdub per a la Independència que es va rodar a Vic fa uns dies. Digueu-me sensible, però veure els castellers, la sardana, els bastoners, l'equip d'hoquei de la selecció catalana,... m'ha fet posar la pell de gallina i de cop i volta no he pogut contenir les llàgrimes. M'agradaria que es complís el desig dels crits de la gent, i el meu, que Catalunya fos independent. Espero que algun dia, i si jo no ho veig que ho facin els meus fills, Catalunya sigui un país lliure, on el català no estigui sempre a l'ull de l'huracà i pugui créixer i expandir-se lliurement.

I aquí us deixo l'enllaç perquè vosaltres també us pogueu emocionar veient onejar les senyeres!

Lipdub per a la Independència
Pàgina web oficial

Provant d'introduir-me en el món dels blogs

Tot i que tinc la llicenciatura de periodisme, mai m'havia motivat això dels blogs... bé, potser sí que en tenia ganes, però mai trobava el moment de posar-m'hi. Ara ja no hi ha excuses. Ara tinc temps i fins i tot ganes de posar-me a escriure. No ho faig perquè la gent llegeixi el que escric, més aviat és un repte per a mi mateixa. A veure si ho aconsegueixo!